A una geografia tan diversa i complexa, li ha correspost un temps vital de generacions i generacions, que des de la prehistòria, l'han trepitjat, l'han viscut, l'han patit, l'han gaudit i hi han deixat la seua empremta com a testimoni del seu pas. Ja de la prehistòria es conserven restes materials dels antics pobladors que visqueren a la Cova de la Cendra, Cova de les Rates o altres jaciments primerencs.
Abundants són les deixalles arqueològiques de l'època romana, quan el nostre camp abundava en vil·les escampades per tot arreu del terme.
La llarga estada dels pobles islàmics també deixaren petges que durarien fins als nostres dies en la toponímia i en la cultura popular.
Amb l'arribada de les tropes de Jaume I al segle XIII, comença a aparèixer en els escenaris de la història el nostre municipi i amb ell va configurant-se una personalitat històrica a través dels temps.
Després d'uns primers anys sota el poder reial al segle XIII, passen les terres del terme de Teulada a diversos senyors com Roger de Llúria, Bernat de Sarrià, tot formant part del terme del castell de Calp. A finals del segle XIV, sent senyor de Teulada, Alfons d'Aragó, aleshores comte de Dénia, s'aconseguí crear el terme municipal de Teulada, separant-lo dels termes de Benissa i Calp, que fins aquell moment era un terme únic.
Entre els segles XIV a XVII Teulada es va veure contínuament atacada pel corsaris i pirates barbarescos del Mediterrani, motiu pel qual hagué de reforçar les muralles de la vila i la vigilància de la costa amb construccions defensives. Tota l'edat mitjana transcorre enmig d'una economia que té com a única font de subsistència l'agricultura de secà per a l'abastiment i l'intercanvi. D'aquesta època destaca la tradició de l'estada de Sant Vicent Ferrer a Teulada, quan vingué a visitar la seua germana Constança casada amb l'escrivà de la vila.
Al segle XVII, després de dues centúries sota el senyoriu dels Palafox, Teulada coneix moments d'expansió urbana amb la construcció de la sala dels Jurats i l'església fortalesa de Santa Caterina. Al segle XVIII es construí el castell de Moraira per tal de protegir la costa.
El segle XVIII, després de la guerra de Successió, aquestes terres experimenten moments de millora i expansió econòmiques que desemboquen en un augment demogràfic considerable.
Al segle XIX, amb la desaparició del senyorius, Teulada s'incorpora a la Corona. Per aquesta època, sobretot a fins de segle, l'elaboració de la pansa coneix els millors temps d'expansió. A mitjans d'aquest segle comença a formar-se el nucli de Moraira, no massa lluny del castell.
Durant el segle XX, el terme de Teulada restarà estancat en l'economia i la demografia, durant la primera part de la centúria; a partir dels 60, comença una altra etapa que canviarà per complet la fesomia del municipi des de la seua creació al segle XIV. Amb el turisme i els nous temps, tots els indicadors de progrés d'una comunitat s'encendran en verd i es disparen cap a límits insospitats temps abans. Aquest progrés material ha comportat, però, tan grans canvis estructurals en l'ànima i cos d'aquest territori, que poden fer trontollar el patrimoni de tants i tants segles.
La franja litoral de la comarca de la Marina ha estat des de final del segle XIII habitada per una població majoritàriament cristiana,que constituïa una barrera enfront de les invasions i els atacs de pirates i barbarescs per mar. La primitiva defensa de la costa estava determinada pels castells de Calp, Dénia i Altea, entre d'altres, que comprenien, cada un d'aquestos, un territori sota la seua protecció. Dins del territori del castell de Calp es trobava l'alqueria de Teulada, que ja apareix en les donacions del Llibre del Repartiment a partir de 1249.
Almenys a partir de 1277 ja hauria d'haver-se realitzat una repoblació nombrosa, ja que durant eixe any té lloc la concessió de la carta de poblament de Teulada i altres alqueries pròximes a favor de Bernat Durand i cent pobladors més.
A principi del segle XIV devia estar constituïda una comunitat cristiana, segons es dedueix de la relació de rectors de les parròquies que acudeixen als Sínodes de la catedral de València l'any 1310, entre els quals es troba el de Teulada. A final d'aquest mateix segle, Teulada comptava amb 52 llars i pocs anys després, en 1377, aconsegueix la independència municipal; en 1386, l'assignació de terme municipal propi independent dels de Benissa i Calp.
A final del segle XIV, els teuladins disposaven de permís del bisbat per a edificar «...la dita universitat de Teulada vol et entén construhir, edifficar e fundar una sglésia en lo dit lloch de Teulada con ne haja obtenguda licència et comissió del reverend bisbe de Valencia...». A principi del segle XV comptava amb 65 llars i es conserven documents de l'època amb els noms dels rectors de Teulada. També es té constància de l'existència d'un mur de fortificació de la població segons es dedueix: «Lo señor Marqués ab la dita carta de gràcia mana que ço que procehia pagar al consell de Teulada en lo dit do de XX mil florins, convertesquen en la obra del mur ordenada sots certa condició...» y en un altra pàgina del mateix document s'indica que «les dites obres foren acomplides segons que erean obligats.»
Teulada va rebre en 1410 la visita de sant Vicent Ferrer, on, segons la tradició, va realitzar diversos miracles alguns dels quals s'escenifiquen, hui en dia, en els coneguts miracles. Aquesta tradició ha arribat fins als nostres dies com una de les senyes d'identitat dels teuladins amb més força.
En un protocol de 1476 del notari de Xàbia, Sebastià Xulbi, es parla del mur Nou, com a límit d'una propietat que apareix en un document privat «Item medietatem pro indiviso cuiusdam ovilis franqui e quiti, siti e positit intus murum novum dicti loci.» (AMD: Protocol Sebastià Xulbi R 303). Però, sobretot, és en el segle XVI quan es troben abundants notícies sobre la fortificació de la vila i la construcció de l'església de Santa Caterina.
A mitjan d'aquest segle, en 1551, es té constància de la construcció d'una torre de defensa al costat d'un edifici denominat quartijo, també d'ús defensiu, al mateix temps que es construeixen torres de defensa a Calp i a Benissa, totes costejades per Jerònima Pujadas, la qual, en el plet que manté contra Joan Palafox, aporta la documentació demostrativa d'haver gastat molts diners en aquestes obres de fortificació: «Primerament en lo loch de Teulada per a la fortificació del dit loch e defensa dels pobladors de aquella y ha un quartijo eo un edifici axí dit e nomenat que tenen los pobladors de dit loch per poder-se defensar en aquell ..ïtem diu ut supra que per a la fortificació del quartijo se ha fet una torre la cual está en acabança e sta de tal manera constrohida que poden de dita torre deffensar dos panys eo quarters del dit quartijo...ïtem diu ut supra que per a fortificar-se los del dit loch en lo dit quartijo e torre tenen necessitat de demolir e derrocar alguna casa eo cases de les quales axí per la propinquitat de aquelles com altres, podrien los enemichs desfer lo dit quartijo e molestar en gran manera als que. s farien forts i es defendrien en aquell.» (ARV. Processos de Madrid, 2283, 83j).
L'any 1562, l'informe de Joan Baptista Antonelli no esmenta esta obra de fortificació, sinó que recomana que es revisen les muralles per a veure si és millor fortificar-les o acabar de fortificar l'església. (A.G.S. Estat, Llig 141, f 171). (A.G.S. Estado, Llig 141, f 171).
En 1582 és concedida llicència pel virrei de València al poble de Teulada per a imposar contribucions especials amb la finalitat de comprar dues cases contigües a l'església i acabar les obres de fortificació iniciades anys arrere. La petició de llicència per a imposar impostos està acompanyada de diversos testimonis que declaren la necessitat que té la vila de Teulada per a fortificar-se. El síndic Joan Banyuls en nom dels justícia, jurats i consell de la vila de Teulada diu que: «dita vila estava situada e posada en frontera de la mar...» i estava exposada als atacs de moros i turcs. D'altra banda, «estava aquella poch fortificada...», motiu pel qual es determina reunir consell general en el qual «..acordaren unànimes de acabar un fort que y ha comensat que comprén la església de dita vila e dos cases junt a d'aquella per a poder-se resistir en temps de necessitat...». També es troben altres testimonis en el mateix sentit com el de Guillem Banyuls, notari de Xàbia, escrivà i assessor del Consell de Teulada; el de Lluís Vives, mercader de Benissa, i el de Cristòfol Sapena, cavaller de Xàbia. Davant d'aquestos informes el virrei de València, Francesc de Moncada, va concedir permís per cinc anys per a imposar l'impost de la cisa. Aquest permís pareix que després va ser prorrogat.
Les obres de construcció de l'església fortificada i de les noves muralles continuen a final del segle XVI i principi del XVII, com ja preveien les autoritats teuladines, amb els diners dels quinze anys de cisa. L'any 1602 no estaven acabades les obres, i es torna a sol·licitar la imposició de cises, petició que es repeteix en els anys 1608 i 1614. L'any 1609, la defensa de Teulada estava realitzada per un capità, 130 soldats, 100 arcabussos i tres peces d'artilleria, estes xifres se suposen que incloïen la defensa de la costa. En 1614 es troba un informe positiu del marqués d'Ariza i baró de Teulada, en el qual s'enumeren les raons favorables a la nova imposició de cises. Una vegada acabat el procés de fortificació que havia de durar 35-40 anys (1572-1610), la vila de Teulada experimentarà un augment demogràfic notable: a finals del segle XVI Teulada comptava amb 129 cases (any 1589), en 1609 comptava amb un total de 160 cases i en 1629 s'arribarà a les 228 cases. A partir d'aquest moment, comença la forta crisi demogràfica i econòmica que reduirà molt la seua població.
Una vegada concloses les obres de fortificació de la vila es construeix la casa de la vila o Sala de Jurats i Justícia (Sala del Consell). Aquest edifici va ser acabat l'any 1620 i en la seua fatxada va ser gravat un rellotge de sol l'any 1639.
Altres notícies posteriors sobre el recinte murallat es produeixen a meitat del segle XVII (concretament de 1667), quan es té notícia de la denominada porta de la Barbacana, que donava accés a un possible recinte interior de la fortificació al costat de l'església. Aquesta porta, situada prop de la casa abadia, va ser derrocada l'any 1901. Del segle XVIII es coneix la porta de Baix, que estava al principi del carrer de Baix, per un document sobre comptes municipals. També es té notícia de la torre campanar, que amenaçava ruïna, que degué ser derrocada a final del segle XIX, i es va edificar una altra de nova en l'angle sud-est de l'església.
L'any 1940 es derroca el Portalet, una porta existent al carrer de Sant Vicent o de la Manegueta, per qüestions estètiques o de millora urbanística, segons les actes de l'Ajuntament. En aquestos anys s'obri una comunicació entre el carrer de Sant Bonaventura (C/ Nou) i el carrer de Sant Josep (C/ La Sala), i es derroca una casa adossada al mur nord del recinte que és derruït també. A principi del segle XX encara estaven en peu les torres de Blasco (al final del carrer del Mur) i, una altra, a la part posterior de la casa d'Ivars, segons es pot observar en els plànols del Dr. Pitarch (1924) i de J. Cardona (1929).
El contingut d'aquest article (basat en els treballs de Joan Ivars Cervera i
Josep Ivars Pérez) incorpora material de la declaració del Bé d'Interés Cultural
publicat en el DOCV Nº 5657 el 11 de desembre de 2007 (text), que es troba en el
domini públic de conformitat a allò dispost en l'artícle 13 de la Llei de
Propietat Intel·lectual espanyola.